Fa anys que em qüestiono moltes coses. Una són els diagnòstics i les etiquetes. Crec que poden fer molt de mal perquè, per desgràcia, no sempre són correctes o no es transmeten a la família de manera adequada ni empàtica.

Ho dic des de l’experiència que m’arribin famílies…

• han estat ateses a centres d’atenció primerenca o centres privats de psicologia i logopèdia i no els han tractat gaire (o gens) bé,

• els han llançat “hi ha sospites d’autisme” que els ha caigut com a gerra d’aigua freda,
• els han parlat de retards del desenvolupament i d’autisme a la primera sessió que la psicòloga veia l’infant!,
• (però, de vegades, després d’uns mesos, l’infant fa una evolució tan bona que els diuen “doncs no era autisme”),
• la psicòloga sempre s’enfoca en allò “negatiu”, en allò que l’infant “no està fent o no està aconseguint”,
• el pediatre els ha dit “té trets, us derivo al centre d’atenció primerenca” perquè després al centre d’atenció primerenca els diguin que estaran en llista d’espera de tres, sis, nou mesos! I la família es queda amb la preocupació però sense cap solució ni ajuda (si no la cerquen de manera privada).

No m’invento els exemples ni les dades, són exemples reals de les meves famílies.

En aquest article abordo un concepte sobre el qual, avui dia (escrivia la versió en castellà d’aquest article el juliol-agost de 2023), gairebé no hi ha referències en espanyol: el llenguatge neuroafirmatiu. I en català, a dia d’avui quan estic fent la traducció d’aquest article, octubre de 2023, no hi ha CAP cerca sobre «llenguatge neuroafirmatiu». Així que el contingut en català sobre aquest tema és inexistent.

(Perquè vegis que no m’ho invento, t’adjunto aquestes captures de pantalla d’octubre – aquesta i aquesta – on veuràs que no hi ha cap cerca per la paraula “neuroafirmatiu” i veuràs la data en la cantonada inferior dreta de la imatge i en aquesta on veuràs 8 cerques per “llenguatge neuroafirmatiu” però que no eren rellevants -. Ara, novembre 2023, que estic fent una revisió d’aquestes cerques, ja m’he trobat 7 cerques per “neuroafirmatiu” però veuràs que tots els articles que surten són referències als meus articles i publicacions).

De seguida descriuré de què es tracta, quina gran importància té, donaré exemples i explicaré com ho poso en pràctica a les meves sessions de logopèdia infantil conscient.

Aquest article està adreçat a famílies i professionals. M’enfoco en infants autistes, però aquest llenguatge neuroafirmatiu es pot fer servir amb qualsevol condició del desenvolupament.

Per fer-ne una petita introducció, el “llenguatge neuroafirmatiu” es contraposa al “llenguatge dirigit pel dèficit”. Aquest últim és el que impera en la majoria de centres i consultes, el llenguatge usat per una gran majoria de professionals. I que causa tant de mal. Dit d’una altra manera, el llenguatge neuroafirmatiu va en contra del típic llenguatge patologitzant de la medicina, psicologia i logopèdia tradicional.

Penso que canviar el llenguatge amb què ens referim a les condicions de desenvolupament o, en darrer terme, als nens i nenes, és el primer pas perquè els/les professionals puguem proporcionar a les famílies un acompanyament molt més empàtic i empoderant.

I que les famílies conegueu aquesta mirada respectuosa de tots els desenvolupaments, perquè pugueu veure el vostre/a petit/a amb una altra mirada, molt més positiva i optimista. També sabreu quines coses teniu dret a demanar si veieu que els professionals no us estan tractant, ni a vosaltres ni als vostres fills/es, de la manera com us mereixeu: amb empatia, respecte i donant-vos el suport que necessiteu.

En aquests paràgrafs ja podeu veure alguna cosa del llenguatge neuroafirmatiu que he fet servir. Te n’has adonat? He parlat de condicions del desenvolupament i no de trastorns. A continuació ho veuràs amb més profunditat i exemples.

Què és el llenguatge neuroafirmatiu?

Per a aquest article, parteixo del treball de Cari Ebert. Ebert és una SLP (Speech and Language Pathologist o patòloga del llenguatge i parla) nord-americana, especialista en apràxia infantil i autisme, mare d’un adolescent autista, conferenciant i divulgadora.

Ja en el meu article de novembre de 2021 sobre «Neurodiversitat: un enfocament respectuós de l’autisme | Mètode Natural de Llenguatge» citava Ebert, recollint cites i referències seves que feien sacsejar paradigmes i idees establertes per poder pensar cap a un nou horitzó.

No obstant això, en aquell article no n’havia parlat sobre aquest terme o concepte de llenguatge neuroafirmatiu. I és perquè no el coneixia o, més ben dit, hi existia ben poc al respecte. Després de buscar sobre l’ús d’aquest terme, vaig descobrir que no va ser fins al 2022 que es va començar a fer servir per algunes professionals als Estats Units. Una d’elles va ser Ebert (encara que ella mateixa em va dir que ella no va encunyar el terme).

El llenguatge neuroafirmatiu és aquell que veu les fortaleses dels infants autistes. És entendre que un infant autista o dins de l’espectre es desenvolupa de manera tan vàlida com qualsevol altra persona. És treure a l’autisme la càrrega que sempre se li ha associat de malaltia, trastorn, patologia o dèficit. És parlar de condicions, ritmes, característiques úniques i diferents, però no anormals ni desviades.

Fa unes setmanes, al meu feed d’Instagram hi va aparèixer una nova publicació d’Ebert, on cridava a fer servir un llenguatge neuroafirmatiu per reduir l’estigma associat amb el diagnòstic de l’autisme. De seguida em va semblar tan clara, tan il·lustrativa, que li vaig escriure un missatge per demanar-li permís per traduir aquesta taula, en què Ebert comparava el que és “llenguatge dirigit pel dèficit” i “llenguatge neuroafirmatiu”.

Ebert em va respondre que per descomptat podia fer-ho, que necessitàvem difondre aquest missatge a com més persones millor. Jo li vaig dir que en espanyol no tenim aquest tipus de publicacions (i ara veig que en català encara menys), amb un missatge tan empoderant i positiu, que deixa enrere el llenguatge “patologitzant”, com Ebert anomena. I va ser així com vaig traduir aquella publicació d’Ebert i vaig compartir a les meves xarxes. Aviat la podràs veure en aquest article, però primer segueixo una mica més amb aspectes importants per poder comprendre-ho tot millor.

A qui beneficia usar un llenguatge NO neuroafirmatiu?

Parlar de les condicions del desenvolupament infantil amb paraules amb aquesta càrrega negativa, patologitzant, no em sembla que beneficiï ningú, especialment no beneficia les famílies ni els infants. Aquest llenguatge només aconsegueix omplir de preocupació i desempoderament les famílies amb petits que no segueixen el desenvolupament “normal” o “estàndard”.

I aquest llenguatge arriba als mateixos infants, configurant-ne l’autoestima i l’autopercepció. D’això també en parlaré una mica més endavant (a l’apartat de “Reformulant l’autisme: llenguatge respectuós (neuroafirmatiu) per referir-nos als infants, per Emma Ward”).

Tal com parlava al meu article sobre neurodiversitat, les paraules que hem fet servir al llarg de la història per a allò “diferent”, per als que tenen “necessitats especials”, han anat canviant. Però encara hi ha molts professionals que continuen referint-se a trastorn i patologia quan fan referència a condicions de l’espectre autista.

Hi ha professionals i propostes que criden a fer servir els termes condició, repte, característiques i ritmes, com a llenguatge positiu i empoderant, amb càrrega positiva.

Però llastimosament encara falta molt camí per recórrer.

La majoria de professionals segueixen usant manuals estàndards de diagnòstic, on es continua trobant el nom de Trastorn de l’Espectre Autista, que està dins dels trastorns del desenvolupament. Per exemple, al manual de referència per excel·lència, el DSM-V (Manual de Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals, creat per l’Associació Americana de Psiquiatria).

A més del nom que assignem a aquesta condició (que no és un trastorn) també és important veure com es descriu. Un altre cop trobem paraules i expressions que se centren en el “dèficit”.

Per exemple, alguns dels criteris diagnòstics del DSM-V per al TEA són els de “deficiències persistents en la comunicació social” i “patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats”. Deficiències, restrictiu, repetitiu són paraules amb càrrega negativa i centrades en el dèficit.

El llenguatge neuroafirmatiu vol allunyar-se de tot aquest llenguatge ple de connotació negativa i patologitzant i anar cap a una visió normalitzadora de les diferències.

Les mateixes sigles TEA signifiquen Trastorn de l’Espectre Autista, centrades en el “dèficit” i aquesta suposada “malaltia”. El llenguatge neuroafirmatiu considera que és molt millor anomenar-lo “condició” o “diferències” dins de l’espectre autista o simplement autisme. De seguida en parlo més a fons.

Importància del terme Llenguatge Neuroafirmatiu a dia d’avui (agost de 2023 quan vaig escriure la versió castellana d’aquest article)

Anant una mica més a fons sobre els meus descobriments sobre llenguatge neuroafirmatiu, el que encara no sabia aquell dia que vaig parlar amb Ebert (el juliol de 2023 arran del seu post) és que l’existència de publicacions sobre llenguatge neuroafirmatiu en espanyol és literalment gairebé nul (ho dic quan escric aquest article al juliol-agost de 2023) i completament inexistent en català (a dia 16 d’octubre de 2023). Vaig buscar a Google “llenguatge neuroafirmatiu” per veure què s’havia escrit i assegurar-me que s’escrivia neuroafirmatiu i no neuro-afirmatiu i quina va ser la meva sorpresa de trobar-me només amb 7 resultats. Resultats que a més eren d’una pàgina mexicana i una altra de nord-americana traduïda a l’espanyol. Les meves sospites que gairebé no hi havia literatura sobre aquest concepte van ser confirmades.

I és per això que em vaig disposar a escriure aquest article, per fer que creixi el coneixement i la consciència sobre què és el llenguatge neuroafirmatiu i poder transmetre a les famílies (i educadores, psicòlogues, logopedes…) que teniu infants que tenen un funcionament diferent, que…

• en els vostres infants no hi ha res a “arreglar” o “anivellar”,
• el vostre fill/a té un funcionament i desenvolupament diferent tan vàlid com qualsevol altra persona,
• el vostre fill/a té unes fortaleses úniques que potser ja coneixeu o potser haureu de descobrir
• podeu acompanyar el vostre fill/a en el desenvolupament d’una manera respectuosa, empàtica i afavoridora de tot el seu potencial.

Com deia en el meu article ja esmentat i aquests dies passats a les meves publicacions en xarxes socials, tot comença per canviar paradigmes i el llenguatge que fem servir per definir i descriure les coses. Conec diverses professionals que fan que el món avanci cap a aconseguir el respecte, l’enteniment i saber acompanyar de la millor manera la diversitat, concretament, la neurodiversitat.

M’incloc entre aquestes professionals ja que tota la meva vida m’han mogut diferents causes de discriminació i opressió i fa anys que divulgo sobre comunicació empàtica i no violenta. En concret, aquí, a Creixent amb les Paraules, treballo cada dia per fer de la logopèdia quelcom molt més enllà de la “rehabilitació de les dificultats o patologies del llenguatge i la parla”.

Per mi ser logopeda és comprendre la profunditat del que implica comunicar-nos, passant per la importància de l’empatia. Empatia cap als infants i les famílies, perquè aquestes també puguin tractar amb més empatia els seus fills i filles, nens i nenes que alhora desenvoluparan la seva capacitat d’empatia.

La meva gran passió, ajudar les famílies a prendre consciència que la comunicació que dirigeixen els seus fills/es des de nadons té un gran impacte en el seu desenvolupament. Els lligams afectius i les interaccions diàries tenen un impacte significatiu en l’autoestima, la confiança i el desenvolupament emocional de l’infant. Per descomptat, tot això també influirà en com el petit va desenvolupant les seves capacitats comunicatives i de llenguatge.

“Llenguatge dirigit pel dèficit” versus “Llenguatge Neuroafirmatiu”, per Cari Ebert

Ara sí, et comparteixo la traducció que vaig fer de la publicació de Cari Ebert:

Fa anys que jo també vaig compartint aquest tipus de missatges (a les meves publicacions, als meus tallers, amb les famílies que arriben fins a mi preocupades).

A moltes de les famílies que arriben a mi els han dit que els seus fills tenen “signes” o “trets” d’autisme, o que són dins de l’espectre. No els han donat recursos ni estratègies pràctiques per al dia a dia. Fins i tot, els/les professionals als quals estan acudint s’enfoquen contínuament en el “dèficit”, en tot allò que “els crida l’atenció” (de manera negativa), en tot allò que no és “com s’espera”, que “es desvia de la normalitat” i que han de continuar estant “alerta”.

El primer que faig amb aquestes famílies que arriben a mi d’aquesta manera és parlar amb naturalitat del que realment esperem en el desenvolupament d’un petit, abastant totes les diferències i les particularitats com una cosa normal i no com una cosa “desviada”. Enfocant-nos en les fortaleses del nen/a i no en les “debilitats”. Posant el focus en l’emoció, en l’amor, en la relació amb els nostres fills/es, en allò que ens fa sentir bé.

Reformulant l’autisme: llenguatge respectuós (neuroafirmatiu) per a referir-nos als infants, per Emma Ward

Emma Ward, és una altra defensora del llenguatge neuroafirmatiu, mare d’un nen autista. Es dedica a canviar la percepció sobre l’autisme i dels infants autistes gràcies a canviar el llenguatge amb què ens hi dirigim i en parlem.

“The way we talk about our children is how they will talk about themselves. I choose to surround my family with voices that raise us up.”

Emma Ward

(Traducció: “La manera com parlem dels nostres fills/es és com ells/es parlaran d’ells/es mateixos/es. Jo trio embolcallar la meva família amb veus que ens eleven”.)

A continuació et comparteixo alguns dels termes, conceptes, reflexions que Ward comparteix en una carta que va escriure per als/les professionals que treballaven amb el seu fill (“Neurodiversity-affirming Language: A Letter to Your Child’s Support Network”, a Reframing Autism, 30 gener 2022).

Diu que les paraules que fem servir amb els infants i quan parlem d’ells/es tenen un impacte sobre el seu desenvolupament i sobre la manera com ells van conformant la seva vida i el que creuen sobre ells mateixos (si són valuosos, si són estimats, si són suficients… o tot al contrari).

Ward expressa que en els primers anys del seu petit, els professionals el reduïen a una “suma de dèficits”. Quan el petit va ser diagnosticat de “Trastorn de l’Espectre Autista”, les seves passions es van reduir a “interessos restrictius”. Les seves adaptacions per poder manejar la seva alta sensibilitat es van tornar en “comportaments rígids i repetitius”. El seu “trastorn” havia de ser “curat” per aconseguir ser “normal”.

Els professionals parlaven lliurement davant del nen de les seves “deficiències”, creient que l’autisme és incorrecte i inherentment “trastornat”.

Tot aquest llenguatge pot arribar a ser la veu interna del petit, amb les conseqüències tan catastròfiques que això pot tenir en l’infant.

Així que Ward ens convida, amb aquesta carta, a canviar el nostre llenguatge per un de respectuós, neurofirmatiu, que faci que l’autoestima i la vàlua de cada infant quedi preservada. Això és el que proposa:

• En lloc de “Trastorn de l’Espectre Autista”, fem servir “diferències a l’espectre autista” o simplement Autisme.
• En lloc de “Trastorn de Processament Sensorial”, diem “diferències de processament sensorial”.
• El meu fill/a no “té autisme”, és autista.
• No hi ha autistes “d’alt funcionament” i “de baix funcionament”: descrivim de manera específica les seves fortaleses i necessitats.
• Ens referim a “condicions que co-ocorren”, en lloc de “comòrbides” (aquest darrer terme té una connotació mèdica i de malaltia).
• Ens referim a l’infant com a “identificat com a autista”, en lloc de “diagnosticat”.
• L’infant no necessita “tractaments” ni “intervencions”, sinó teràpies respectuoses, suport, estratègies educacionals i amor incondicional.
• L’infant té necessitats “específiques i individuals”, en comptes de necessitats “especials”.
• El meu fill/a necessita una “escolarització inclusiva”, en lloc de “especial”.
• L’infant pot ser que no parli, però no és “no verbal” (interjeccions, onomatopeies, balbucejos, vocalitzacions, ecolàlia… tot això és llenguatge verbal).
• El meu fill/a com qualsevol altre/a té passions i hobbies, en lloc d’“interessos restrictius i especials”.

Aquest llenguatge farà que els infants autistes o neurodivergents i els companys/es al seu voltant entenguin que “són diferents, no menys”, i que són mereixedors de ser acceptats i estimats tal com són.

Com es veu una teràpia de llenguatge neuroafirmativa a Criexent amb les Paraules (Creciendo con las Palabras)?

Desaprendre i conèixer, per fer millor les coses

Sóc conscient que jo també hi he estat, parlant de trastorns, dèficits, desviacions de la normalitat… Encara que des del 2020, quan vaig decidir dedicar-me al 100% a Creixent amb les Paraules, sempre he manifestat que no m’agraden les taules de desenvolupament. Que poden ser una referència, especialment per als professionals, però que hi ha moltíssims més factors a tenir en compte quan parlem del desenvolupament del llenguatge d’un nen (“¿Qué valoro en una evaluación del lenguaje de un niño/a de 15 meses, 2 años, 3 años?” (article en castellà)).

Admeto que en algunes ocasions he fet servir les paraules “desviat de la normalitat” (per parlar d’errors d’articulació, mai per referir-me al llenguatge), “signes d’alerta” o “banderes vermelles”, aquestes sí, per parlar d’autisme. I encara faig servir sovint les sigles TEA, encara que ara ho faig perquè és el que la majoria de persones coneixen (ja s’estan usant les sigles CEA, de Condició de l’Espectre Autista).

Però saps aquesta dita de

“coneix millor per fer-ho millor”?

(know better, do better)

M’ho aplico cada dia de la meva vida. I quan aprenc, desaprenc, rectifico i avanço.

Fa temps que m’allunyo de la dicotomia “normal” i “desviat”, i de parlar de “patològic”, “deficient”, “no funcional”, “trastorn”. He anat entenent que el desenvolupament no hauria de ser vist com una cosa que té una sola forma, inamovible o lineal. Sinó que el desenvolupament és multifactorial, multiforme i multicolor. Que tot està bé.

L’important és que nosaltres, els/les adults/es, els/les professionals, les famílies rebem amb empatia tots aquests desenvolupaments i sapiguem en cada moment actuar i acompanyar de la millor manera possible cada infant, cada fill/a a, cada alumne/a.

Importància de la família i del seu empoderament

Des que vaig treballar a un centre d’atenció primerenca de Barcelona des del 2002, vaig descobrir sobre la importància de la família. El 2005-06 em vaig especialitzar en aquests mètodes naturals d’intervenció del llenguatge (intervenció naturalista) i els vaig començar a aplicar al centre, fent formació al meu equip, escrivint un article per a la revista Suports (“Intervenció logopèdica en un Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Primerenca (CDIAP): model naturalista”, Demestres i Bayarri, 2009). I des d’aquell moment, el meu treball com a logopeda sempre ha estat ajudar l’infant a través de la família, empoderant-los i donant-los les estratègies de comunicació impulsores de llenguatge, per poder maximitzar els moments amb el/la petit/a al dia a dia, a través activitats quotidianes.

A més a més, les expertes i investigadores en intervenció naturalista la van aplicar en la majoria d’estudis en famílies amb fills/es autistes i amb infants amb Síndrome de Down. Així que aquesta intervenció centrada en la família funciona amb grans resultats amb qualsevol tipus de “condició” en el desenvolupament de la comunicació i el llenguatge

No concebo el treball de comunicació i llenguatge amb els més petits (siguin parlants tardans, tinguin un retard en l’adquisició del llenguatge, estiguin dins de l’espectre autista, si tenen fins a 4 anys o més) sense que la família hi estigui implicada. Més encara, per mi la família ha d’estar al centre.

Però aquests anys em segueixen arribant famílies ja ateses en centres d’atenció primerenca o centres privats però senten que a ells, a la mare, al pare, no els estan ajudant. Que no tenen informació, ni recursos, ni estratègies per poder ajudar els seus fills des de casa. Que no els deixen entrar a les sessions amb els seus fills/es. És a dir, que encara hi ha molts professionals que treballen amb l’infant però que deixen totalment de banda la família.

Conclusions i seguir avançant

Vull acabar l’article amb aquestes paraules:

“No sembla autista.”

M’arriben mares i pares, molt desconcertats, que els han dit que el seu fill/a és autista o amb signes i ells no s’ho esperaven perquè “no sembla gens autista”.

I és que encara hi ha una concepció estereotipada i obsoleta de l’autisme que fa que aquestes famílies es quedin tan profundament preocupades. Cal enterrar i treure a la superfície el que és veritablement la neurodiversitat. Sobre això porto ja escrits diversos articles aquí al blog (la majoria en castellà, estic en procés de fer publicacions en català), ara mateix els trobaràs referenciats.

Si t’han dit que el teu petit és autista, té signes, trets… tingueu un diagnòstic o no n’hi hagi… si esteu perduts, preocupats… m’agradaria ajudar-vos.

Ajudar el teu fill/a a desenvolupar la seva comunicació i llenguatge és més senzill del que puguis imaginar amb el meu Mètode Natural de Llenguatge i les darreres investigacions sobre Llenguatge Gestalt, models centrats en la família i en el temps de joc.

***

Pots fer el meu curs Impulsa el Llenguatge del teu fill/a TEA amb Estratègies Naturals de Comunicació.

Curs pràctic i amb informació basada en evidència científica per saber com impulsar el llenguatge del teu fill/a autista / TEA / neurodivergent, tingueu o no encara diagnòstic, us hagin parlat o estigueu veient “trets”, “signes”.

Descobriràs coses que seran completament noves per a tu, fins i tot pot ser que ho siguin per als professionals que acompanyen el teu fill/a (si és que ja està escolaritzat o ja està anant a algun tipus de teràpia).

***

També us puc ajudar de manera totalment individualitzada. Contacta amb mi per correu, formulari o per missatge directe per Telegram.

Referències dels meus articles:

• Neurodiversitat: un enfocament respectuós de l’autisme | Mètode Natural de Llenguatge
• Sospechas de autismo: Impulsa así su lenguaje | Método Natural de Lenguaje
• Comprendiendo el desafío comunicativo de tu hijo/a neurodivergente y vuestro papel como familia
• El Método Natural de Lenguaje funciona con niños TEA y no verbales
• Testimonis de Famílias Felices que ja han conegut sobre els beneficis del Mètode Natural de Llenguatge en les seves vides i en el desenvolupament del llenguatge dels seus petits/es
• El empoderamiento de la familia, un factor clave en la terapia de lenguaje
• Los estudios y resultados de éxito que respaldan mi Método Natural de Lenguaje

Photo by jcompa on Freepik

Barry Prizant i la seva perspectiva de Uniquely Human

Actualització d’aquest article a dia 8 de novembre de 2023 per afegir aquesta informació tan valuosa del Dr. Barry Prizant, després d’algunes publicacions que he fet per a les meves xarxes socials.

El meu fill de 2 anys es comporta així perquè té 2 anys o perquè és autista?

Què és propi per tenir 2 anys i què, per ser autista?

Preguntes com aquestes les hi fan les famílies a Barry Prizant.

Barry Prizant és patòleg del llenguatge (CCC-SLP) especialista en autisme amb més de 50 anys d’experiència, acadèmic, investigador, consultor de famílies, divulgador i escriptor.

Vaig conèixer sobre Prizant a través de Meaningful Speech, amb la qual he fet el curs d’ecolàlia i processadors de llenguatge gestàltics.

Aquestes preguntes estan extretes del podcast que porta el nom de Uniquely Human Podcast, nom també d’un dels llibres de Prizant: “Uniquely Human: A Different Way of Seeing Autism”. Autisme” (en espanyol “Seres humanos únicos: Una manera diferente de ver el autismo”).

En l’episodi 1, el Dr. Barry Prizant i Dave Finch parlen del llibre i exploren el significat de “uniquely human” (éssers humans únics).

Prizant respon aquestes preguntes que tants pares li han fet al llarg de la seva carrera de la següent manera:

Cada persona és un ésser humà en constant evolució, els infants autistes també. Tots tenim reptes i dificultats a la vida; sembla que l’autisme exacerba aquests reptes. Sembla que l’autisme complica molt més els passos per les diferents etapes de la vida per les quals tot ésser humà passem.

Però no per això, aquests infants deixen de ser menys humans ni menys valuosos.

Ni tampoc hi ha res a curar, “arreglar”.

Per a Prizant, és important adoptar una manera diferent de veure i comprendre l’autisme. La majoria dels educadors parlen de “comportaments autistes”, trets indesitjables que s’haurien d’eliminar. És el model mèdic clàssic d’autisme, una malaltia mental, una anomalia psiquiàtrica.

Prizant diu que “L’autisme no és cap malaltia. És una manera diferent de ser humà… Per ajudar els nens i les nenes autistes, no necessitem canviar-los ni arreglar-los. Necessitem comprendre’ls i canviar allò que fem”.

És la perspectiva de la neurodiversitat.

Sobre aquests temes hi porto reflexionant fa uns quants anys. Pots trobar els meus articles aquí al meu blog, com aquest mateix article que estàs llegint i les referències als altres articles que et deixo.

Què et sembla el que mostra aquesta imatge?

El Dr. Prizant anomena això “raonament circular”.

S’intenta recolzar una afirmació utilitzant la mateixa afirmació com a part de l’evidència o el raonament.

Implica una mena de cercle viciós en què la conclusió s’utilitza per recolzar la premissa o viceversa.

A més a més, es creu que s’ha d’eliminar aquest comportament (aturar el balanceig, silenciar l’ecolàlia, reduir l’aleteig) perquè això eliminarà l’autisme.

L’objectiu per a molts professionals ha estat que l’infant sembli i actuï “normal”.

Es tracta la persona com un problema a resoldre i no un individu a comprendre.

Descuida la importància d’escoltar i no presta atenció a allò que la persona intenta dir-nos, ja sigui a través de la parla (i l’ecolàlia és una forma de comunicació a tenir en compte) o de patrons de comportament (l’aleteig i el balanceig també són maneres d’expressar les diferents emocions).

Per Prizant, és molt més important que ens preguntem sempre “Per què?”

• Per què es balanceja?
• Per què alinea els cotxes?
• Per què aleteja en aquesta situació?
• Per què repeteix frases?

El Dr. Prizant parla del raonament circular i del “per què” al seu llibre “Uniquely Human: A Different Way of Seeing Autism” (en espanyol “Seres humanos únicos: Una manera diferente de ver el autismo”).

Aviat en parlaré més sobre l’ecolàlia i sobre els processadors de llenguatge gestàltics.

Però faig ressò de les paraules de Prizant:

• cal que escoltem i observem més
• que entenguem que hi ha moltes formes vàlides de comunicació
• que per tant és totalment incorrecte voler eliminar la manera de comunicar que té una persona perquè ens hagin dit que és “patològica”
• cal desaprendre molt
• i tornar a mirar-ho tot amb una mirada fresca i renovada, lliure de prejudicis i de llenguatge patologitzant

Coneixies el treball del Dr. Prizant i aquesta perspectiva de l’autisme?

Havies sentit a parlar sobre tot això del raonament circular?

Sobre el llenguatge patologitzant versus el llenguatge neuroafirmatiu?