T’has parat mai a escoltar com sona la teva veu al llarg del dia? Si et poguessis veure per un foradet potser veuries que vas dient: “Posa’t les sabates”, “què has fet avui a l’escola?”, “què has menjat?”, “recull això”, “de quin color és aquest cotxe?”…
Trobes algun patró a aquesta manera de parlar?
Efectivament, hi ha moltes preguntes i algunes ordres. Sense ser-ne conscients, moltes famílies parlen així amb els petits (també educadors amb els seus alumnes), especialment quan l criatura té algun desafiament en el desenvolupament del seu llenguatge o alguna condició del desenvolupament.
I no obstant això, aquesta manera de parlar amb els nens no té gaires beneficis per al seu desenvolupament, llenguatge, espontaneïtat, autonomia… al contrari, és una manera de parlar que no afavoreix que l’infant parli més o millor.
Hi ha una manera de parlar que no exigeix, sinó que convida; que no interroga, sinó que acompanya. I té un nom: es diu llenguatge declaratiu i avui compartiré informació molt valuosa sobre això.
En realitat, no és un concepte nou del que no hagi parlat aquí al blog o en les xerrades i tallers que faig. Però no sempre he fet servir el terme de llenguatge declaratiu.
El que significa, els seus beneficis i com posar-ho en pràctica ho explico en quantitat dels meus continguts, també al meu curs Estrategias Estrella para Impulsar el Lenguaje de tu Peque, però faig servir altres termes extrets de la Intervenció Naturalista.
Avui vull compartir-ho des d’aquesta perspectiva del llenguatge declaratiu, gràcies a les autores que en parlen més: Linda Murphy i Rebecca Robbin. Al final d’aquest article, deixaré referències a aquestes autores.
Què és el Llenguatge Declaratiu?
El llenguatge declaratiu és fer servir principalment comentaris i afirmacions per parlar amb els nostres fills o alumnes.
La idea és molt simple, però no és tan fàcil!
Pensa com solem parlar amb els nens, amb persones amb algun desafiament en el seu desenvolupament o amb persones autistes:
- Fem preguntes de les que ja moltes vegades sabem les respostes.
- Donem instruccions directes contínuament.
Només has de posar a gravar amb el mòbil quan estiguis amb el teu petit, en una situació quotidiana, en el moment de l’esmorzar o el berenar, quan prepareu les coses per sortir al carrer o anar a escola, fins i tot en moments de joc o de mirar un conte. Grava un moment d’aquests, uns 5 o 10 minuts, i després mira’l amb els ulls i el cor oberts.
Si transcrius el que dius tu i el que et diu el petit o petita, encara te n’adonaràs més. Això és el que faig jo quan acompanyo una família: veig i analitzo vídeos quotidians de les seves interaccions i transcric el que diu cadascú, i se’ns obre un món davant nostre.
Les mateixes famílies m’ho diuen: quan es veuen als vídeos, s’adonen de la seva comunicació i, generalment, és plena de preguntes i d’ordres.
Potser pots veure alguna cosa així:
Mare M / Petit P
- M: I això què és? Això és un e-le…
- P fa el so de l’elefant
- M: un elefant, bbrrrrr. I com fa el so de l’elefant?
- P ho torna a fer
- M: Què fa el lleó? Què fa el lleó?
- M: Vols posar-ho aquí?
- P hi
- M: T’ajudo?
- P hh
- M: Això és l’autobús! Com és? Auto…? Auto… bús
- P (no diu res)
- M: Mira, deixa-ho aquí, jo t’ajudo, posa’l aquí, posa’l aquí.
- P aquí
- M: Així, ja està!
Això d’aquí a dalt és una transcripció real d’una interacció mare-fill, una família a qui acompanyo. Moltes preguntes, unes quantes ordres… i una denominació d’algunes coses. Poc més.
I la comunicació i el llenguatge amb els nostres petits ha de ser molt més.
Tu també creus que et comuniques així?
L’error comú: aclaparar els nens amb preguntes i ordres
El problema de comunicar-se així és que li estàs traient al teu fill, filla o alumne, alumna moltes oportunitats per resoldre problemes, pensar per si mateix o mateixa i presentar una comunicació espontània que expressi genuïnament els seus pensaments i sentiments.
El poder del llenguatge declaratiu és justament aquest: donar l’oportunitat que la criatura s’expressi, retornant-li (o donant-li si mai no l’a va tenir’ha tingut) la seva espontaneïtat, entendre tota la seva comunicació i adaptar-nos per impulsar que cada vegada es comuniqui millor.
Fer servir un llenguatge declaratiu requereix entrenament. És important que davant allò que diríem de forma automàtica ens anem preguntant: Com puc reformular això o dirigir aquesta conversa fent servir llenguatge declaratiu, sense preguntes, sense ordres?
Això és molt poderós, tant se val l’edat del teu fill o filla ni la seva condició. És beneficiós per parlar amb totes les criatures i té enormes beneficis quan ho fem amb infants amb desafiaments comunicatius.
A més, aturar-se una a pensar “com responc de forma declarativa?” ralenteix la comunicació i això és positiu, ja que així estem deixant més temps a la criatura a pensar i agafar la seva iniciativa sense avançar-nos amb preguntes, ordres o solucions ja fetes.
Quan vaig descobrir tot això sobre el llenguatge declaratiu ho vaig poder anar connectant al que porto compartint sobre la Intervención Naturalista fa 20 anys i també sobre alguns principis de la Comunicació No Violenta (“Escuchar con todo el ser: Empatía como Estrategia Impulsora de Lenguaje | Logopedia Consciente”).
El llenguatge declaratiu no és només una estratègia per impulsar el llenguatge, sinó un canvi de mentalitat en la relació amb el nen (altres canvis de mentalitat i de paradigma dels quals he parlat: «Llenguatge Neuroafirmatiu en Teràpia de Llenguatge – Logopèdia Conscient i Respectuosa«
i “Cambio de paradigma en la logopedia: de objetivos sobre el niño a objetivos para el adulto”).
Beneficis del llenguatge declaratiu en nens amb desafiaments comunicatius
- L’objectiu no és l’obediència, sinó la “referenciació social”
Quan donem una ordre («Posa’t l’abric»), el nen només ha d’obeir mecànicament.
En canvi, quan fem servir llenguatge declaratiu («Està començant a nevar»), fem que l’infant pugui:
- Mirar al seu voltant (el clima).
- Mirar-te a tu (la teva expressió de fred).
- Concloure per si mateix què heu de fer.
Això enforteix la seva capacitat per llegir el context, cosa que, per exemple, als nens autistes els sol costar.
- Reducció de l’ansietat
Les preguntes constants («Què és això?», «De quin color és?», «On vas?») se senten com un examen i poden provocar que l’infant no se senti segur, se senti testat, fins i tot no vulgui parlar (o simplement que no respongui les preguntes).
El llenguatge declaratiu és segur perquè no exigeix una resposta immediata. En baixar la pressió, el nen sol comunicar-se més i de manera més espontània.
He parlat molt més sobre anar amb compte amb les preguntes als meus continguts, per exemple en aquest article ““¿Qué has hecho hoy en la escuela?” “Nada.” Mi hijo no responde a mis preguntas” i és un tema i estratègia estrella al meu curs Estrategias Estrella para Impulsar el Lenguaje de tu Peque.
- L’ús dels “pronoms de grup” (nosaltres / nostre)
En lloc de fer servir l’“has de…” o una ordre (“recull les teves joguines”) hi ha una manera diferent de dir-ho, que és incloent-nos a tots en l’acció i convidant a pensar solucions. Exemple: “Ja tenim moltes peces a terra, podem recollir-les per tenir més espai”.
Això crea un sentit de col·laboració en lloc d’una jerarquia de superior (qui en dóna les ordres) i el que les segueix.
- Celebrar l’error com a oportunitat d’aprenentatge
I poso error entre cometes perquè moltes vegades no són errors. Les criatures ho estan aprenent tot, i per això experimenten, proven, fan assaig – error. Moltes vegades, als ulls de l’adult pot ser que estiguin cometent “errors” o que no ho estiguin fent “bé” però no és cert: estan aprenent de quines maneres es pot fer una cosa i com arribar a aconseguir el que volen.
Tinc un exemple que em va quedar gravat d’una de les famílies que vaig acompanyar. Era un pare jugant amb el seu fill de 3 anyets amb un garatge, aquells que tenen una rampa en forma d’espiral per la qual llisquen els cotxes. Aquest garatge tenia els seus propis cotxes, els quals cabien perfectament per la rampa.
Però el nen havia agafat un altre cotxe, que no era d’aquell joc, que era més ample i no hi cabia. El nen intentava ficar-lo per la rampa i no podia. No es frustrava, només provava. El pare, en lloc d’acompanyar aquesta acció, només li deia que aquell cotxe no hi anava, que no hi cabia, que no podria, que havia d’agafar els altres cotxes… El nen, silenciós, seguia tractant de veure com fer perquè aquell cotxe cabés. El pare va acabar dient-li que ell es posaria a jugar a una altra cosa i així ho va fer: li va donar l’esquena i es va posar a jugar amb uns blocs. El nen seguia amb el cotxe.
Quina hauria estat una manera que acompanyés millor l’aprenentatge del nen? Doncs simplement posant paraules a allò que el nen intentava fer: “Oh, veig que vols posar aquest cotxe, que és més ample i no hi cap”. “M’agrada com ho intentes, està bé provar, però sembla que no hi cap”.
El nen no estava cometent un error ni fent res incorrecte. Estic segura que si el pare s’hagués unit al seu interès, el nen hauria deixat d’estar tan silenciós i hauria intentat alguna cosa diferent. El pare hauria ajudat el nen a comprendre una mica més el que estava succeint i hauria posat paraules associades a tot això, tan important per al desenvolupament del llenguatge (ample, no hi cap, ho intentes, m’agrada, veig que, sembla que…).
- Fomentar la «comunicació originada pel petit»
Molts infants adquireixen el llenguatge mitjançant scripts o gestalts (frases fetes, ecolàlies, fragments de llenguatge que repeteixen de forma immediata o diferida; pots llegir el meu article «Llenguatge Gestalt: una altra manera de desenvolupar el llenguatge natural i normal | Logopèdia Conscient«.
El llenguatge declaratiu convida l’infant a fer servir les seves pròpies paraules per expressar pensaments interns, no només per demanar coses (ordres) o respondre preguntes, que és el que se sol esperar de molts infants amb desafiaments comunicatius o dins de l’espectre autista.
- Pensar en veu alta
Quan l’adult narra el seu propi procés mental amb un «Em pregunto on vaig deixar les meves claus… ah, miraré a la cuina», mostra a la criatura com funciona el pensament lògic i la resolució de problemes, cosa que no s’aprèn rebent ordres.
Un consell pràctic per al teu dia a dia: la regla del 80/20
Intenta que el 80% del que dius al teu fill o filla, alumne o alumna, siguin comentaris (llenguatge declaratiu) i només el 20% siguin preguntes o instruccions necessàries.
I torno a dir: encara que el concepte és clar i sembla molt simple, no és gens fàcil d’implementar. Amb la majoria de famílies que acompanyo (per no dir un rotund 100%) he de treballar en algun punt de la intervenció que no facin tantes preguntes o donin tantes ordres al petit. És una cosa que em diuen que els surt de manera automàtica i que els costa força canviar, encara que vagin veient els beneficis.
Em ve al cap una família que porto acompanyant fa un any i encara quan veig el pare comunicar-se amb la seva filla és a través de gairebé tot preguntes.
Si fos tan senzill, amb la informació aquí descrita n’hi hauria prou perquè les famílies i educadores fessin els canvis pertinents en la seva comunicació i començar a veure canvis notables en el llenguatge dels seus fills o alumnes. I no obstant, no passa així de cap manera.
De la teoria a la pràctica: com t’acompanyo en aquest procés
Així que si vols de veritat saber com fer aquests canvis en la teva comunicació perquè aquesta sigui impulsora del llenguatge del teu menut o menuda, saber com fer servir el llenguatge declaratiu que s’adapti a cada moment al nivell de desenvolupament del teu fill o filla, et puc acompanyar amb les meves xerrades-tallers, cursos i acompanyaments individualitzats.
Una visió externa i professional, amb una bona anàlisi de la comunicació de tots (la vostra com a família, la del vostre petit o petita) i un acompanyament respectuós perquè sapigueu quina ajustaments senzills començar a fer és el que marca la diferència de voler fer-ho completament sols.
Sé que moltes famílies si ho intenten fer soles poden pensar que no n’hi ha prou, que no funciona. I probablement és perquè no ho estan fent bé (he analitzat centenars d’interaccions adult-infant i veig sempre què és el que falla!).
La intervenció naturalista, la comunicació conscient, el llenguatge declaratiu provoquen canvis espectaculars en famílies i criatures. L’únic que falta és saber fer-ho bé i saber que també hi ha altres coses que cal implementar així que entenguem les necessitats de l’infant i la seva forma de desenvolupar-se, aprendre i comunicar-se.
“Recomiendo totalmente los servicios de Estela como logopeda. Mediante su método natural del lenguaje hemos conseguido avanzar muy rápido en poco tiempo y conseguir resultados. Solamente es necesario hacer unos pequeños y muy sencillos ajustes a nuestra forma de interactuar en el día a día con nuestros hijos para ver grandes cambios. Además, ella es una persona extremadamente profesional y agradable que tiene un interés real por ayudar, acompañar y procurar el bienestar no sólo de los pequeños sino de toda la familia. Gracias infinitas por su trabajo y cariño.”
“Estela es una gran profesional y todo su contenido es muy valioso. Gracias a ella hemos hecho sencillos pequeños cambios que han marcado la diferencia y que nos han hecho ver una rápida e importante evolución en nuestra hija. Además, Estela ha sido especialmente amable y ha respondido rápidamente todas nuestras dudas. Estamos muy agradecidos por su ayuda!”
“El Método Natural del Lenguaje es un método que todo el mundo puedo aplicar en casa, es súper sencillo, fácil de aplicar y sobre todo respecta el ritmo de mi hijo. Tu forma de trabajar es única, das muchas herramientas para los padres. Después de hablar contigo me sentí un alivio, lo recomiendo a todo el mundo, aunque no tengan dificultades o retraso, son herramientas muy útiles para establecer un vínculo especial con mis hijos. Eres una gran profesional, sincera y tu método es súper claro y aparte que eres un persona con mucha empatía. Siempre es un placer hablar contigo y escucharte.”
Canviar la nostra manera de parlar no és només un ajustament tècnic; és, en realitat, un acte d’amor i respecte pels nostres infants. En passar de l’interrogatori a la companyia, deixem de ser examinadors o directors per convertir-nos en guies del seu propi descobriment. Sé que l’hàbit de la pregunta i l’ordre està molt arrelat, però t’asseguro que quan comences a fer servir el llenguatge declaratiu la criatura canvia i rep allò que necessita. I tu, després de llegir això i observar les teves interaccions avui, què creus que predomina més a casa teva: l’exigència d’una resposta o la invitació a compartir el món? M’encantarà llegir-te als comentaris i saber com ressona això en tu.
Referències sobre llenguatge declaratiu:
Linda Murphy es defineix com una persona que té cura de la comunicació. És una SLP (Speech Language Pathologist) especialista en autisme i discapacitat. Diu que allò que diem i com ho diem importa. És l’autora del manual Declarative Language Handbook, en castellà Manual del lenguaje declarativo.
Rebecca Robbins és SLP especialista en autisme. És la fundadora de Mind Shaper, on el seu objectiu és tornar-li el poder a les famílies ensenyant-los el que ella fa a la sala de teràpia.
