(Escolta’l aquí si ho prefereixes.)
Dijous al vespre no estava fina. Vaig sentir que l’estómac el tenia de cap per avall. Tenia ganes de plorar. Un nus a la gola. Per què em trobava així de malament, de sobte?
Perquè no era de sobte. Era la suma de gota rere gota rere gota rere gota… i rere una gran tempesta (literal i metafòrica).
No vull escriure sobre els esdeveniments “concrets” que estan ocorrent en aquest moment del temps, perquè aquest text és atemporal. El podria haver escrit després dels centenars d’esdeveniments ja viscuts en els anys que porto de vida.
Dia rere dia, anem empassant, empassant, empassant… I anem fent com si res, seguint la vida normal, parlant de coses banals, fent les nostres feines, seguint amb les nostres vides.
Seguim empassant, empassant, empassant, com si no passés res, sense donar-nos el temps de sentir de debò.
De debò. No em refereixo amb un comentari de passada de “mira què ha passat”, un “no pot ser, com és possible”, però de seguida ja tornar a fer com si res.
Insensibilitzats.
Insensibilitzats per sobreviure.
Aquesta vida ens porta que això sigui així. Perquè intuïm que si ens parem a sentir de debò, no podrem seguir amb la nostra vida.
Però justament el que hem de fer per viure, no sobreviure, és parar i sentir.
Fer com si res, no voler veure, no voler mirar, no voler sentir, no voler entendre, no voler aprofundir, fer els ulls cecs, són actes de supervivència que fem cada dia per poder seguir amb aquesta vida d’inèrcia.
Però arriba un dia que no pots més. És massa gros. És massa dur. És massa prop. És massa visible. És massa evident.
El cos et parla. I sents l’estómac cap per avall. I un nus a la gola. I moltes ganes de plorar.
I ho dius, t’atreveixes a dir que no et sents bé, i et pregunten “per què”.
Per què? ¿¿Per què??
El que jo em pregunto és el contrari: com ens podem sentir bé alguna vegada?
Sembla que hem de ser víctimes en primera persona per poder sentir que la vida es tambaleja, s’esfondra, es fa en bocins.
Però no cal ser víctimes en primera persona per sentir que la vida es tambaleja, s’esfondra, es fa en bocins.
Podem sentir una empatia profunda quan la víctima és una altra.
I sentir el que la psicòloga Melanie Joy diu que és un trastorn per estrès posttraumàtic secundari (no ets la víctima, però ets testimoni de la víctima).
Sembla que quan “més lluny” nostre, menys empatia sentim i més ulls cecs podem fer: “Això és d’un altre lloc; és un altre país; és una altra cultura; això no ens passarà a nosaltres; aquestes persones no són com nosaltres; són animals, no humans… ”.
Justificacions que fem per sentir que a ells sí, però a nosaltres no.
Pensaments per justificar allò injustificable.
I resulta que de sobte passa aquí al costat. Aquí, a nosaltres, als nostres, als propers, als “iguals”… a aquells que ens fan sentir que “podríem haver estat nosaltres”.
Però és que aquella “llunyania” era un miratge. Tot “allò” era tan a prop com “això”. El patiment és sempre de tots.
Igual que la comunicació és sempre entre dos. No som éssers aïllats els uns dels altres: tot el que ens passa és perquè estem en relació amb un altre.
Doncs no és possible que en un racó del mon passin atrocitats i no en siguem afectats. No és possible que en un altre racó del mon ocorrin desgràcies, i no en siguem afectats.
Si se sap que el sol batec d’ales d’una papallona pot canviar el clima en l’altre extrem del planeta perquè pot alterar la pressió de l’aire en un moment i lloc crítics, com no ens sentirem afectats per una catàstrofe, una guerra, ¡el patiment de milions de persones totes alhora cridant de dolor!?
Com podem pensar que això que li passa a l’altre no és cosa meva?
Cal que sortim d’aquesta vida de núvol, de no voler veure, de no voler mirar, de no voler sentir, de no voler escoltar. Fa mal fer-ho, però el no fer-ho és devastador a llarg termini.
Quan no sentim, les inèrcies ens porten, i les inèrcies són com huracans que arrasen el que es troben pel mig del pas.
Cal que despertem, mirem, sentim, escoltem… en profunditat. Això farà mal, però a la llarga haurem pogut fer passos i canvis que seran el que marcaran la diferència.
A la gent que pateix la podrem mirar i percebre amb el cor i sentir-los com de la nostra família. No importa l’origen, el color de pell, la cultura, la llengua ni l’espècie. Tots són mereixedors de respecte.
Podrem ajudar-los?
Potser no directament (que també) però si més no hi haurà el canvi més important de tots: deixarem d’odiar, deixarem de sentir-hi rebuig, deixarem de pensar que d’alguna manera s’ho mereixen, deixarem de pensar que són de segona. Deixarem de deshumanitzar-los per sentir amb tot el nostre ésser que són exactament com tu i com jo. I els podrem mirar amb respecte, amb empatia, amb solidaritat.
I que els veïns del costat i els veïns de més lluny, són veïns igualment. No hi ha persones de primera i persones de segona. Si toquen a uns, ens toquen a tots.
Cal que ens adonem que tot comença en com tractem, cada un de nosaltres, als altres. I no només amb les accions, sinó també amb els pensaments.
Emoció, pensament, acció. Van lligades. Una afecta l’altra.
Però la majoria de vegades no les tenim alineades, i d’aquí les grans incoherències.
Sentir una cosa, però fer una altra.
Sentir que hem de parlar amb la nostra mare, àvia, amiga, però deixar-ho per un altre dia perquè “tenim massa feina”.
Sentir que el nostre fill necessita que estiguem més per ell, que li donem més atenció, que hi juguem més, però no fer-ho perquè mai trobem el temps (hi ha altres coses “més urgents”).
Sentir que el temps que els nens passen a l’escola és massa gran, però no fer-hi res perquè “el sistema és així”.
Sentir que no està bé fer mal als animals però seguir formant part de la roda de consum que decideix sobre les seves vides (és molt més greu del que puguis arribar a imaginar).
Sentir que necessito parar perquè tot això és massa per pair, i que m’aniria bé un dia o una setmana o un mes d’aminorar, de sentir, de plorar, de caminar, de cuidar-me, de descansar, de sortir a la natura… però escullo prendre una pastilla, o beure cada nit, o perdre’m per Instagram en un scroll infinit… que em permetrà seguir la meva vida “normal”.
Uns pocs exemples molt aleatoris de quan les emocions, pensaments i accions no van alineades. La llista és infinita. Segueix-la tu si vols.
Tot això ens permet seguir fent a la vida.
Seguir fent, adormits.
Seguir comfortably numb (còmodament endormiscats, anestesiats, insensibilitzats), com diu Pink Floyd.
Tot i que ara ja estem uncomfortably numb (incòmodament endormiscats, anestesiats, insensibilitzats).
Seguir desconnectats, disociats, fragmentats.
Seguir arrossegant-nos.
Seguir somrient per fora amb un neguit i buidor enormes per dins.
Però podem fer alguna cosa?
Sí.
Deixar de fer ulls cecs i prendre accions.
Accions que comencen als nostres pensaments.
Allò que no diem però que pensem.
Aquells judicis tan punyents sobre els altres.
Deixar per sempre la insensibilitat per sobreviure.
I sentir de debò per tornar a viure.
Permetre’ns estar tristos i no trobar-nos bé.
Permetre’ns plorar.
Permetre’ns ser el que realment som sense les mil capes que ens hem posat per sobreviure aquests inferns.
I no pensem que llavors ens enfonsarem en la misèria.
No: aquest sentir de debò ens permetrà deixar sortir el gran dolor que hem anat soterrant durant anys i anys i anys i anys… des que vam arribar a aquesta vida.
Permetre’ns tornar a la nostra essència, de quan érem nens i nenes amb els cors purs, plens de joia, plens de somnis, plens d’esperança. També cors que ploraven, que tenien por, que s’emocionaven, mostrant diversitat d’emocions.
I un cop aquest dolor surti, entendrem que de moltes coses en som responsables i que podem prendre les regnes, i aleshores començar la transformació. Fer petites accions que canviaran el mon.
El primer canvi: el dels meus pensaments vers els altres.
Entendre que els altres són mereixedors, són persones com jo, tenen sentiments i emocions com jo, tenen les seves dificultats com jo, els seus somnis com jo. Estimen les seves famílies, amics com jo. Volen viure en pau i amb respecte com jo.
S’acaba el judici i comença el respecte vertader.
El judici és l’origen de tota violència.
La violència genera violència.
No acabarem amb la violència si seguim amb les nostres violències implícites, i en cometem moltes sense ser-ne conscients.
Cal que ens fem conscients de les nostres violències normalitzades i ens comprometem a eliminar-les per sempre.
I així, comença el respecte per les altres cultures, nacionalitats, llengües, colors de pell, maneres de viure i de sentir, maneres d’estimar, maneres de desenvolupar-se… totes igual de vàlides. Al mateix nivell, sense “unes de segona” i “unes de primera”.
El segon canvi: el de les accions que jo puc fer dintre de les meves circumstàncies.
Viure amb coherència.
Si el cos em demana més pausa, la busco.
Si sento que necessito més dosis de natura, hi vaig.
Si sento que he d’estar més amb els meus, trec el temps d’on sigui.
Si per estar bé necessito cuidar-me, començo a fer-ho ja. Caminar, ballar, moure el cos, córrer, nedar, jugar, cantar, posar-me música, fer aquarel·la, fer collage, pintar, dibuixar, escriure, cuinar… treure el temps per fer-ho, sense excuses ni posant altres coses per davant com si fossin més importants.
Si el meu fill és petit i sé que les estones junts són irremplaçables, en faré d’això una prioritat absoluta, innegociable.
Si sento que els animals es mereixen una altra cosa, investigo perquè hi ha una manera molt senzilla de retre’ls respecte (es diu antiespecisme i drets dels animals. Es diu empatia pels més vulnerables i els que no tenen veu).
Pren consciència dels teus pensaments. Agafa un paper i fes una pluja de tots aquells pensaments que ja no vols que formin part de tu. Treu-los litarlement del teu cap, posa’ls sobre el paper i després llença’l o crema’l. Canvia aquests pensaments per d’altres plens d’empatia, respecte i solidaritat. I fes-te’ls teus.
Pren acció. Agafa un altre paper i fes una pluja d’idees d’allò que sents que és important per a tu i d’aquelles accions que pots posar en pràctica ja. I fes-ho. No ho deixis per demà. Fes-ho ja.
No et quedis amb la lectura d’aquest text.
Pren consciència.
Pren acció.
No tenim temps per perdre.
El millor moment per fer tot això era ahir. El segon millor moment, ara.
Cal que despertem en aquest mateix moment.
Està a les nostres mans fer del mon un lloc novament habitable.
Fem-ho per nosaltres. Fem-ho pels nostres fills i per les nostres famílies. Fem-ho pels més vulnerables.
I creem així cercles concèntrics d’empatia i solidaritat.
I tu per on comences?
***
Què té a veure tot això amb la meva pràctica logopèdica?
Tot.
Quan parlo de logopèdia conscient, respectuosa, holística… no són paraules buides.
Hi ha tota una filosofia i manera d’entendre la vida, el desenvolupament, la comunicació.
La pau comença a les nostres paraules.
I les paraules als pensaments.
Però això serà tema per un altre dia.
Ara per ara ho deixo amb què tot està connectat i tots estem connectats.
Així que les paraules que he escrit avui tenen relació directa amb com criem els nostres fills i com aquests creixen i es desenvolupen com a persones senceres, íntegres, empàtiques i amb tot el seu potencial.
***
Per seguir amb l’autoconeixement i el camí cap a una vida coherent i empàtica recomano a grans expertes (les dues primeres tinc el plaer de conèixer en persona):
– Clara Mas, psicòloga especialista en gestió emocional a Astronautes d’Emocions (Instagram i pòdcast)
– Anna Lorita, terapeuta d’alliberament neuroemocional i energètica (Instagram)
– Melanie Joy, psicòloga especialista en la psicologia de l’opressió, la transformació social i les relacions. És autora de diversos llibres i la creadora del concepte del «carnisme» (Instagram de Joy i de Beyond Carnism).
***
Uns dies després he escrit un article per Mammaproof col·laborant amb la creació d’un dossier amb recursos per ajudar la infància i les famílies en temps de crisi. Pots llegir el meu article «La Comunicación Consciente como herramienta para afrontar el dolor colectivo«.
