Els nostres fills: la clau per a la nostra evolució i aprenentatge
Els nostres fills poden ser aquesta peça per a la nostra evolució i aprenentatge: només si estem disposats a adonar-nos-en.
No estic jutjant. Tots estem al mateix vaixell: aprendre dels nostres fills i evolucionar, no només com a mares, pares, família, sinó com a persones.
No estic jutjant perquè jo també estic en aquest camí d’aprenentatges i d’evolució. Jo vaig decidir adonar-me que o em tornava boja o aprenia a acceptar i aprendre de la situació, per prendre decisions sempre millors que aquelles amb què no m’he sentit bé.
Aquest és un camí que no s’acaba mai.
Perquè l’etapa nadó és un desafiament; l’etapa toddler (d’1 a 3 anys), un altr de diferent; els anys següents, no tenen a veure els 6, que els 8, que els 11. I després ve tota l’etapa de l’adolescència i la joventut.
La impermanència de la infància: un recordatori per al present
Els nostres fills “desapareixen”.
Arriba un dia que t’adones que aquell nadó ja no l’és mai més; aquell petitó de 3 anyets, ja en té 5. Als 9 anys, està a punt d’afegir un dígit i ja no el veus petit. I a l’adolescència el nen va desaparèixer. Als 20 anys, l’adolescent també va desaparèixer.
Donem per fet (no donem valor) el que tenim a la vida ara, els nostres fills tal com són en el moment present. Creiem que tot això estarà així per sempre.
Sabem de manera mental que això no és veritat, però actuem com si fos així. I no, canviarà. TOT.
Per què escric això? No per posar-nos melàncolics, sinó per prendre consciència i poder sortir del pilot automàtic i tenir una vida més present, una vida que escolpim activament.
Moltes vegades ens deixem consumir pel dia a dia amb els fills i volem que els dies passin més de pressa. De vegades és intolerable com ens sentim: desbordades, sense ajuda, amb molta pressió, amb llistes inacabables de coses a fer, amb molta demanda per part dels fills, de les parelles, famílies…
I és per això que no hi podem ser presents ni podem fer canvis per anar cap a una vida que ens sigui més amable.
Però quan volem que el temps corri més ràpid, quan la nostra ment vol que el petit sigui més autònom, jugui sol, s’entretingui sol, parli millor, m’expliqui el que li passa, m’ajudi… ens estem perdent el procés del que és viure.
I A LA VIDA NOMÉS HI HA PROCÉS.
Hi ha persones que mai no poden viure la vida, gaudir, fer coses per a elles… perquè sempre estan esperant aquest “moment final” perfecte que mai no arriba.
I així passen mesos, anys, dècades i VIDES.
De la ment al cor: la importància de la consciència i la presència
La maternitat i el dia a dia ens porten moments tan durs i difícils que fa que vulguem que el temps vagi més ràpid. Però aleshores de sobte el nadó, el fill, l’adolescent ha crescut i és cosa del passat.
Un passat que no vam saber assaborir, fer que tingués un bon gust dins de les circumstàncies que teníem. Perquè des de la vista del futur ens adonarem que aquells moments no estaven tan malament.
Quan puguem mirar enrere, recordarem aquell petitó o petitona que no ens “feia cas”, que tenia els seus moments forts, de molta intensitat, que plorava, que volia que estiguéssim amb ell o ella sense separar-nos, que també somreia, i ens tocava amb les seves manetes, i ens demanava la seva cançó preferida, que li llegíssim el mateix conte cent mil vegades i que ens aurraulíssim juntets al llit… I PER FI entendrem que era part del procés i que tot estava molt millor del que ens pensàvem en aquell moment.
QUÈ TAL SI des d’avui anem fent actes reflexius de veure els nostres fills amb ulls empàtics, entenent el procés de desenvolupament pel que estan passant.
Entenent que són individus separats de nosaltres amb les seves opinions, gustos i personalitat pròpia.
Entenent que la manera que actuem i responguem a allò que ens van mostrant tindrà un impacte en el seu desenvolupament, en la seva capacitat per mostrar-se al món i en la qualitat de la nostra relació amb ells.
Et proposo un exercici que tracta que en lloc que miris els teus fills amb els ulls o amb la ment… els miris des del cor, pots?
Digue’m, què has sentit?
Sortim de la ment a mil per hora, i baixem a la simplicitat, a la lentitud, a la presència… i vegem els nostres fills i tots els nens i nenes des d’allà.
(Dimecres passat vam tenir una conversa amb Natalia de Happy Souls Yoga que anava d’això, de tornar a les bases! Simplicitat, lentitud, empatia, naturalesa. Ingredients bàsics per a una vida en pau. Per a tothom. Que comença tractant bé els més vulnerables i que tenen menys veu, que són… els nens i els animals.
Inspiració per revisar-nos amb regularitat
Fa poquíssim que he descobert Martha Beck però ja la puc citar, i ho faré molt més. Em va encantar escoltar en un dels seus vídeos com la Martha diu que allò de fer propòsits, per exemple en començar l’any, és poquíssim. Ella diu que revisa els seus propòsits a diari! Era entre exageració i veritat. Però me la crec, perquè jo fa uns anys que també estic revisant el meu propòsit, els meus objectius, els meus desitjos, allò que em fa bé i allò que no me’n fa, regularment. Els propòsits de Cap d’Any per a mi és un ritual més dels que faig al llarg de les setmanes. I no he estat sempre així, però sí que fa uns anys que camino aquest camí de vida.
Tornant a allò dels nostres fills i filles que “desapareixeran” (se sent molt trist, però és la veritat!), fixa’t en tu mateixa:
Tu te’n recordes dels moments de petita quan llegies amb el teu pare o la teva mare? Amb l’avi o l’àvia? Et recordes de totes les moixaines i carantoines que feies amb ells? A què jugàveu? Què fèieu junts?
Algunes respondran que sí, molt; unes altres, menys. Conec algunes dones que no recorden gairebé res de la seva infància: amb què s’entretenien, com era la seva habitació, què feien els caps de setmana, o els dies de cada dia a l’hora d’aixecar-se i preparar-se per anar a escola…
Arribar al perquè no en recorden gairebé res ens portaria a una anàlisi molt profunda de què va passar en aquella infància, en aquelles interaccions i aquells temps compartits, que ara no faré. Però tu mateixa hi pots reflexionar.
Al que vull arribar ara és que ens en recordem molt, poc o res, allò ja no existeix. Ja no hi és. Nosaltres tampoc no som aquelles nenes, ni adolescents… van deixar d’existir. Potser perduren gustos, maneres de fer, de comportar-nos… o potser ni això.
Això de donar per fet tot el que tenim ara és important que ho reflexionem cadascuna, internament. Per poder aleshores valorar molt més el que tenim, fer canvis si cal i anar cap a una vida amb més presència (que és el que necessitem tant els nens com els adults).
I també és una cosa que podem anar parlant amb els fills. No pas d’una manera pessimista, negativa, però sí per poder valorar tot allò que tenim i que entenguin el valor dels moments, de les persones i de les coses quotidianes.
Acceptar els nostres fills tal com són
Amb tot això, em porta a parlar de “saber acceptar els fills que tenim”. No per resignar-nos, sinó per poder viure més en pau i poder fer les adaptacions que ens beneficiïn a tots (a ells i a nosaltres).
És important que entenguem que els nostres fills són com són a causa de les seves característiques pròpies, que s’expliquen per la pròpia genètica, herència, condicions que tinguin al naixement o a les primeres edats. Però també a causa de l’ambient, de l’entorn, de les interaccions que s’hi han establert des de nadons, de les seves persones de referència, de les oportunitats o barreres que se’ls ha proporcionat… L’ambient és el que configura la seva personalitat, comportament i desenvolupament.
Per exemple. Jo conec infants que no parlen als 3 anys amb pares gens preocupats, que creuen que ja parlarà, que encara és petit. I infants de 3 anys que no parlen amb pares angoixats, que busquen i rebusquen, i s’intoxiquen d’informació i porten el nen o nena a tota mena de teràpies o des de casa es posen a fer activitats per “ensenyar” a parlar.
Aquesta criatura de 3 anys que “no parla” té dos entorns molt diferents. Cap dels dos no està prenent les regnes com seria desitjable. Sabent que un infant als 3 anys ja hauria d’estar comunicant i comprenent moltes coses, i dient frases de diversos elements, amb un vocabulari en augment, veiem que els pares que no fan res no estan entenent aquestes necessitats comunicatives del seu fill. I els que estan angoixats, i creuen que múltiples teràpies en “solucionaran” el “problema, tampoc.
També és important entendre que els nens que no s’estan comunicant com els pares esperen que ho haurien de fer, no ho fan perquè volen, no ho fan a propòsit.
Conec moltes famílies que volen que el seu fill o filla estigui ja comunicant-se d’una manera més elaborada, que ells consideren que seria més adequada, i arriben a pensar que el seu fill o filla és gandul, que els pren el pèl, que podria fer més… I això els porta a prendre una actitud gairebé enfadada amb l’infant, molt directiva, molt correctiva, que s’allunya totalment del que sabem que impulsa el llenguatge dels més petits. Que és donar calma, presència, lentitud, comprensió, sense rigidesa, amb empatia… i que confiem en ells i en nosaltres com a família.
Més enllà del llenguatge: el meu propòsit de practicar l’empatia de manera real
Família, aquest és un primer article amb un to lleugerament diferent, on el focus el poso en llocs que semblen no tan connectats al propòsit visible de Creciendo con las Palabras que és acompanyar famílies a impulsar el llenguatge dels seus fills que triguen a parlar.
Perquè sí, soc logopeda i acompanyo famílies amb criatures amb desafiaments comunicatius. Però sobretot acompanyo les famílies a saber veure les fortaleses dels seus fills i filles i buscar el camí més senzill possible per a elles per poder viure una vida tranquil·la, sense tanta preocupació, amb més alegria.
Així que, encara que parlem molt del llenguatge dels seus petits, i analitzo la comunicació, el llenguatge i la parla, al final tot això va de molt més.
Va d’adonar-se’n
Va de parar.
Va de reflexionar.
Va de estimar-nos (a nosaltres, a ells).
Va d’empatia.
Va de viure més en pau.
Seguiràs per aquí?
Com et sents tu en aquest camí de la maternitat, la criança i si el teu petit de la casa té algun desafiament en el seu desenvolupament?
Sents pes, preocupació o angoixa?
O ho vius de manera alegre, lleugera, amable?
Et llegeixo amb el cor obert.
Articles apareguts durant l’article (en castellà, per ara no disponibles en català):
- ¿Quieres que tu hijo hable más? Deja de intentar enseñarle a hablar
- La respuesta a esta pregunta te da las claves para saber impulsar el lenguaje de tu peque con desafíos comunicativos
- “Puede hablar pero no quiere.”
- Método Natural de Lenguaje: Una manera natural de favorecer el lenguaje de tu hijo/a desde casa
