Aquella tarda de juny de fa 5 anys, va ser l’últim dia que aniria a casa dels meus iaios. I jo no ho sabia.
Quantes vegades a la vida, no hem sigut conscients que allò que estàvem fent, seria la darrera vegada de la nostra vida.
Allò que donàvem per fet, com una cosa habitual, fins i tot rutinària, ens pensàvem que seria així per sempre, que ho tindríem per sempre, que ho podríem fer sempre que volguéssim. Com fins aleshores.
El preu de donar per fet
Donar per fet, en anglès “to take for granted” literalment significa no apreciar adequadament (algú o alguna cosa) especialment com a resultat d’un excés de familiaritat.
Això que deia: una cosa que hem estat fent de manera habitual, durant molt temps, potser durant tota la vida… i pensem que durarà per sempre més.
Però les coses són finites. I no ens adonem fins que acaben, generalment de manera abrupta, per alguna pèrdua.
Però hi ha pèrdues que no es noten, perquè en el moment que estan passant ni ens adonem que ho estem perdent per sempre.
Se’m remou aquest sentiment després de la pèrdua de la meva iaia, que ens va deixar fa quatre dies. Aquests darrers dies, moltes emocions i records han aflorit. Recordar la iaia quan jo era petita, o joveneta, o ja no tant joveneta, perquè he tingut la iaia fins ben entrats els meus quaranta anys.
L’exemple que poso a dalt és ben cert. La darrera vegada que vaig anar a veure la iaia a casa seva, no sabia que seria la darrera vegada.
Aquell dia, a casa seva, no vaig saber apreciar els racons que feia quaranta anys que coneixia. On havia passat moments molts divertits amb la iaia, jugant, cantant, ballant, fent plastilina, inflant globus, fent polseres… No vaig apreciar els detalls de tant familiars que eren. Els seus quadres a les parets, pintats per ella mateixa; les ràdios del meu iaio, que també havia fet ell amb les seves mans; les fotografies en blanc i negre de la família, també les fotos en color, ja més recents de nosaltres; les decoracions com les tortuguetes de ceràmica o els elefants de fusta; la vitrina amb les tassetes de cafè; els mobles de fusta que el iaio havia fet en la seva vida de fuster… Aquell dia, sense jo saber-ho, seria la darrera vegada que els meus ulls ho veurien. Encara que el meu cor emmagatzema totes aquelles imatges i records.
Pèrdues que no sabíem que ho eren
Quines altres coses ja van tenir la seva fi sense que en fóssim conscients?
La darrera vegada que vaig…
- Despertar-me a la matinada, vàries vegades, per donar el pit
- Haver de comprar bolquers
- Anar al parc infantil amb el meu fill
- Jugar al sorral amb ell
- Donar-li la mà perquè no caigués
- Anar al grup de mares en el centre de criança
- Anar al taller de música en família
- Portar-lo als tallers dels centres cívics i biblioteques
- Tapar-lo bé a la nit
- Dir-li bona nit
- Acompanyar-lo a l’escola
- Donar-li la mà pel carrer
- Jugar amb ell amb la sorra de la platja
- Jugar amb ell a saltar les onades
- Fer-li moltes carantonyes
- Dir-li t’estimo
- …
Per sort, hi ha algunes d’aquestes coses que he escrit, que encara no les he d’escriure en passat. Encara les estic fent. Però ja en soc conscient que hi haurà un dia, i no gaire llunyà, que serà el darrer dia que les fem.
Com diria la meva estimada Cristina Páez Cot, treballadora social i autora de Caramelos para el alma, totes aquestes situacions són dols no autoritzats. Són coses normals de la vida, on res “greu” ocorre, i que per això sembla que si les sentim més del compte, som uns exagerats. “No hi ha per tant”, ens diria molta gent.
Són dols que no solem ni reconèixer nosaltres mateixos. Pensem que així és la vida, que les coses són així. Però això no hauria de voler dir que no podem sentir les emocions que van associades a aquests canvis, a aquests finals. A aquestes pèrdues.
Els nostres fills es fan grans. El temps corre cap endavant. Nosaltres també ens fem grans i els nostres pares, avis, amics.
Amb la maternitat el Carpe Diem és urgent
Aquell “Carpe Diem” de la pel·lícula El club dels poetes morts em va impactar molt. Jo tenia 10 anys i conèixer aquest concepte va ser revelador. “Gaudeix del moment present”, m’ho repetia a mi mateixa. Però ara, quasi quaranta anys després, això pren nova envergadura i profunditat. Sobretot des que soc mare. Des que soc mare viure el present és urgent, necessari.
No és una broma. No hi ha temps a perdre, a malgastar. La vida passa. I seguim pensant que tot seguirà igual.
L’altre dia vaig escoltar una frase que també me la vaig gravar a foc: “Life first” (la vida primer).
La vida primer i el que realment importa
Hauríem de regir les nostres decisions posant sempre la vida primer.
Les persones que estimem primer: podent estar per elles, amb elles, ajudant, compartint, gaudint… sense donar-les per fet.
Les coses que ens fan vibrar, somriure, brillar, primer. Per sentir que vivim una vida plena, amb propòsit, amb alegria, creativa, amb significat per a nosaltres.
Les activitats que ens ajuden a estar sans primer: temps per cadascú, per poder estar connectats amb nosaltres mateixos, fent exercici, alimentant-nos de manera saludable, descansant les hores necessàries. Perquè sense salut, no hi ha res.
I molt concretament, amb fills menors de 6 anys (i ho extendria tota la infantesa i adolescència), estones de qualitat amb ells primer. Poder dedicar-los tot el temps que necessiten i necessitem, per poder jugar sense mirar el rellotge, mirar contes, ballar, cantar i fer moltes carantoines deixar-nos portar pel cor.
Et convido a compartir quin ha estat un d’aquests moments que has viscut del qual no n’eres conscient que era la darrera vegada que succeïa.
I també, que si no ho has fet encara, i m’ho dic a mi mateixa, que apliquem el “life first” i que no donem per fetes les persones, llocs i situacions que ens envolten. Escriu a comentaris “life first” o “la vida primer” per sentir que anem alineades en aquest camí.
Articles que he escrit relacionats amb aquesta temàtica en català:
Simplicitat, empatia i consciència per impulsar el llenguatge dels nostres fills
I en castellà:
Simplicidad, empatía y consciencia para impulsar el lenguaje de nuestros hijos
La respuesta a esta pregunta te da las claves para saber impulsar el lenguaje de tu peque con desafíos comunicativos (¡este va de primeras veces!)
